Els origens d’Internet cal buscar-los a l’època de la guerra freda que van protagonitzar els Estats Units d’Amèrica i l’antiga Unió Soviètica. Amb el llançament exitòs del Sputnik I l’any 1957 la Unió Soviètica es va situar al capdavant de la cursa de tecnologia militar entaulada entre ambdues potències, fet que va motivar la creació d’ARPA (Advanced Research Projects Agency) per part del ministeri de defensa americà. La missió d’aquest organisme era la recerca i desenvolupament de noves tecnologies aplicades a la defensa nacional. Les activitats d’ARPA es van centrar inicialment en la recerca en temes relacionats amb la tecnologia aeroespacial, desenvolupament de missils balístics i seguiment de proves nuclears. Des d’un bon començament els responsables d’ARPA van posar de manifest la necessitat de disposar d’un sistema fiable i segur de comunicació entre els ordinadors de la seu central i els de les institucions col·laboradores (majoritàriament centres universitaris).

Al 1962 ARPA inicia un projecte de recerca en informàtica dirigit per John Licklider del MIT (Massachusets Institute of Technology). Licklider acabava de publicar en aquell any una memòria sobre el concepte de xarxa galàctica, una visió futurista d’un món on tots els ordinadors estessin connectats entre si i accessibles per a tot el mon. Un pas crucial en la materialització d’aquestes idees futuristes va ser el desenvolupament de la teoria de commutació de paquets per part de Leonard Kleinrock, que en aquella època ja treballava per l’ARPA. La idea bàsica era enviar la informació a través d’una xarxa d’ordinadors connectats entre si dividint-la en petits fragments o paquets que podien ser enviats al receptor per diferents vies i que un cop arribats al seu destí, es tornaven a juntar per recomposar la informació original. Aquest sistema de transmissió d’informació era molt més flexible que obrir una línia fixa entre dos ordinadors i transmetre tota la informació de cop ja que evitava en gran part el problema de la saturació de línies degut a la transmissió de grans volums d’informació. Una xarxa d’ordinadors intercanviant paquets d’informació era a més molt més segura des del punt de vista militar ja que la informació podia seguir circulant per la xarxa fins i tot en el cas de que alguns dels nodes fossin destruits en un atac per part de l’enemic.

La recerca en tecnologia de telecomunicacions havia avançat suficientment el 1967 com perque el nou cap de recerca en informàtica d’ARPA, Leonard Roberts, presentés un projecte per construir una xarxa d’ordinadors anomenada Arpanet. El primer pas d’aquest projecte era la construcció d’un protocol comú de comunicació (IMP o Interface Message Processor) que permetès als ordinadors de diferents marques connectar-se a la xarxa i intercanviar informació. Els treballs per desenvolupar aquest protocol finalitzaren el 1968 amb la qual cosa havia arribat el moment de passar de la teoria a la pràctica. L’octubre de 1969 s’instal·laren IMPs en ordinadors a les universitats d’UCLA i de Stanford que foren connectats entre si per formar la primera xarxa d’ordinadors operativa. El desembre de 1969 Arpanet estava formada per quatre grans ordinadors. A partir d’aquesta data es va seguir treballant en el perfecionament del programari que permetia l’intercanvi d’informació entre els diferents nodes de la xarxa, que van anar creixent fins a arribar a 23 a finals de 1971.

L’octubre de 1972 en una conferència internacional sobre ordinadors i comunicacions celebrada a Washington DC, els investigadors d’ARPA van oferir la primera demostració pública del seu sistema transferint informació entre els 40 ordinadors connectats a la xarxa en aquell moment. Aquesta presentació va estimular de manera important la recerca en el camp de la comunicació entre ordinadors i com a conseqüència no es va trigar gaire en disposar d’altres xarxes en el món occidental. En aquest temps els investigadors d’ARPA treballaren el desenvolupament de les eines informàtiques relacionades amb la xarxa. Al 1972 desenvoluparen el primer programa que permetia la tramesa de missatges a través de la xarxa, creant el que avui en dia coneixem com a correu electrònic. A principis dels 70 desenvoluparen les tècniques per permetre l’accés directe entre ordinadors (fins aleshores només es podia connectar des d’un terminal remot a un dels ordinadors de la xarxa per accedir als seus fitxers). Els nous protocols permetien l’acces no només als fitxers sinó també als programes de l’altre ordinador. El 1974 científics d’ARPA i de la universitat de Stanford desenvoluparen un llenguatge comú que permetia la comunicació entre ordinadors que pertanyien a diferents xarxes. Havien nascut els protocols TCP/IP (Transmission Control Protocol / Internet Protocol) i amb ells la possibilitat de crear el que avui en dia es coneix com a Internet: una xarxa de xarxes.

L’establiment dels protocols TCP/IP va suposar un pas crucial en el desenvolupament posterior de les xarxes informàtiques. Una de les característiques principals dels protocols TCP/IP era la seva ‘arquitectura oberta’ que ha determinat de manera important moltes de les característiques que té avui Internet. Els punts bàsics de la filosofia d’aquests protocols són:

1. Cada xarxa integrada a Internet ha de ser capaç de treballar independentment.
2. Dins de cada xarxa hi haurà una pasarel·la que la connectara amb l’exterior. Aquesta serà un ordinador potent (per poder absorbir tot el tràfic) amb el programari necessari per transmetre i redirecionar tots els paquets.
3. El programari a la pasarel·la no emmagatzemarà cap informació referent al tràfic de paquets que gestiona. Aquest requeriment, que es va adoptar inicialment per disminuir el treball de les pasarel·les i agilitzar el tràfic de paquets, elimina la possibilitat de censura i control de la circulació d’informació per Internet.
4. Els paquets es dirigiran al seu destí pel camí més ràpid disponible. Si hi ha un ordinador bloquejat els paquets es redirigiran per una ruta alternativa.
5. Les pasarel·les entre xarxes es mantindran obertes sempre, dirigint el tràfic d’informació sense cap restricció.
6. Els principis operatius d’Internet són posats lliurement a l’abast de tothom.

Malgrat que l’any 1974 marca l’inici dels protocols TCP/IP, aquests no van ser adoptats universalment fins alguns anys més tard. Un avanç significatiu en aquest punt va ser l’el·laboració, a mitjans dels 70 d’una versió reduïda dels protocols operativa en els ordinadors personals que es començaven a desenvolupar en aquella època. En aquest periode de temps la tecnologia d’ordinadors i telecomunicacions es va anar desenvolupant vertiginosament i el nombre de xarxes es va anar multiplicant. Als Estats Units van anar apareixent múltiples xarxes que agrupaven centres de recerca de diferents àrees (Mfenet, xarxa dels centres dedicats a la recerca en fusió nuclear; Hepnet, que connectava ordinadors de centres de recerca en física d’altes energies, SPAN, de la NASA, dedicada a la recerca espacial; etc.). La primera xarxa en unir centres de diferents disciplines fou Bitnet, desenvolupada a la City University of New York, que connectava usuaris d’ordinadors de la marca IBM. Al 1984 començava la seva activitat la xarxa Earn (European Academic Research Network), una versió europea de Bitnet. Durant tot aquest periode inicial, el món de les comunicacions entre ordinadors era encara força caòtic i no és fins a 1982, any en que s’adoptaren els protocols TCP/IP a Arpanet, que es pot considerar que neix Internet.

Al principi dels 80, quan Internet comença a funcionar, es comencen a detectar una sèrie de problemes que no s’havien previst. Principalment degut a l’èxit del correu electrònic, el nombre d’ordinadors connectats i el tràfic de paquets que aquests generaven va anar creixent molt més ràpidament del que s’havia pensat (l’any 1984 s’arriva per primer cop als 1000 ordinadors connectats en xarxa) i va fer témer un col·lapse global de la xarxa.

Un desenvolupament important d’aquesta època és l’establiment dels servidors de noms (DNS, Domain Name Server) que facilitaven la identificació dels ordinadors connectats en xarxa. Fins a aquell moment cada ordinador tenia un nom assignat que es podia consultar en una única llista de noms, fàcilment accessible. El manteniment d’aquesta llista es va anar fent cada cop més complex i es va haver de desenvolupar un programari específic (els servidors de noms) per donar aquest tipus d’informació. Un segon desenvolupament important va ser la decisió dels diferents governs nacionals d’impulsar la utilització d’Internet en l’ensenyament superior. Per exemple, el govern britànic creà Janet (Joint Academic Network) el 1984 connectant totes les universitats del Regne Unit. La decisió més important d’aquest tipus fou la creació per part de la National Science Foundation (NSF) americana de la seva pròpia xarxa, la Nsfnet, amb els mateixos propòsits. La creació d’aquesta xarxa i, en concret, tots els recursos econòmics que s’hi van dedicar varen suposar un canvi espectacular a Internet, eliminant en primer lloc el problema de la congestió del tràfic d’informació que feia perillar la seva existència. El nombre d’ordinadors connectats a Internet va començar a crèixer exponencialment: l’any 1986 ja hi havia uns 5000 ordinadors connectats i un any més tard aquest nombre ja passava de 28.000. L’exclusió dels nodes amb usos comercials a Nsfnet va propiciar també l’aparició dels proveïdors privats de serveis d’Internet.

En aquest periode de temps la utilització d’Internet estava pràcticament restringida a una minoria d’usuaris iniciats en l’ús d’ordinadors. L’accés a la informació (la majoria de rcientífic i tècnic) era bastant difícil i obscur, la presentació d’aquesta poc agradable (text no formatejat, monocrom i sense figures) i els temps d’accés relativament lents. Les aplicacions amb més interès per al sector comercial i el públic en general es limitaven al correu electrònic, el chat i l’accés als newsgroups. Malgrat que en aquest periode comença la explotació comercial d’Internet, aquesta segueix sent bàsicament un instrument de comunicació restringit a la comunitat cièntífica. Un fenòmen important que té lloc a finals dels 80 és la progressiva internacionalització d’Internet amb la incorporació progressiva d’ordinadors de for a dels Estats Units.

El principi dels 90 marca una nova era en el desenvolupament d’Internet. En primer lloc desapareix ARPANET (que ja havia estat desprovista dels seus usos militars el 1983) víctima del seu propi èxit. El 1990 apareix Archie, el primer motor de cerca per localitzar i importar fitxers a través de la xarxa. Als Estats Units s’aprova el projecte anomenat "Autopistes de la Informació" pel periode 1992-1996, que suposaria una gran inversió econòmica per al desenvolupament de les estructures que suporten Internet. El 1991 neix la World Wide Web (WWW), la "gran teranyina d’abast mundial", que suposarà la major revolució tecnològica des dels inicis de la comunicació entre ordinadors.

La WWW està formada per una xarxa de documents que es poden seleccionar i recuperar mitjançant un protocol especial anomenat HTTP (HyperText Transfer Protocol). El concepte inicial de la WWW fou dissenyat per Tim Berners-Lee i altres científics al CERN, el centre europeu de física d’altes energies, per facilitar l’accés a la documentació als membres d’aquest centre. Al 1992 ja s’havia programat una primera versió d’un browser o navegador, una aplicació que permet accedir de manera relativament senzilla a tot el conjunt de documents relacionats entre si per una sèrie de vincles. En una segona versió del navegador es va simplificar molt el sistema introduint un llenguatge de descripció de documents, l’HTML (Hypertext Markup Language) que permetia saltar d’un document a un altre amb un simple click del ratolí. La distribució gratuita dels navegadors i els servidors (programes que proporcionen la informació demanada pel navegador) va propiciar que aquest sistema de documentació fos adoptat en altres centres. A finals de 1992 hi havien uns 50 servidors de documents o llocs web que podien ser accedits desde qualsevol ordinador connectat a la xarxa on s’hi hagués instal·lat el navegador.

Encara avui en dia hi ha força confusió entre el que és Internet i el que es coneix com a WWW i moltes vegades s’usen erròniament ambdós termes per dessignar el mateix. Parlant amb propietat, Internet es refereix a la xarxa de xarxes d’ordinadors. Està formada per diferents nodes (ordinadors) connectats entre si per cables o satèl·lit. La tasca bàsica d’Internet és control·lar el tràfic de paquets d’informació assegurant que aquests arribin al seu lloc de destí de la manera més eficient possible. Es pot emprar Internet per intercanviar informació de diferents maneres, per exemple el correu electrònic, videoconferències, recuperació d’arxius i programes emmagatzemats en bases de dades o recuperació i visualització de documents.

La WWW, en canvi, és un espai virtual d’informació format per una xarxa de documents enllaçats entre si per vincles lògics. La idea bàsica és la utilització de l’hipertext, una generalització del concepte usual de document en el qual es supera la limitació de la disposició seqüencial de la informació. Un exemple rudimentari d’hipertext és el que es crea en un llibre quan s’inclouen notes a peu de pàgina. L’accés seqüencial a la informació, lectura d’una paraula rera l’altre que forma cada paràgraf del text es trenca (de manera opcional) en trobar una referència a una nota a peu de pàgina. En aquest punt podem optar per seguir llegint, ignorant la nota a peu de pàgina, o trencar el flux d’informació seqüencial per passar a llegir la nota i tornar després a reemprendre la lectura del paràgraf. Al WWW els diferents documents presenten enllaços a altres documents (o a altres parts del mateix document) que podem activar optativament en situar el cursor sobre l’enllaç i prèmer el botó del ratolí. Aquesta acció ens visualitzarà automàticament el document indicat per l’enllaç, podent retornar al document original amb un simple click del ratolí sobre una de les opcions del navegador. D’aquesta manera es forma una gran teranyina de documents enllaçats entre sí als quals podem accedir de manera molt intuitiva malgrat que poden trobar-se emmagatzemats en ordinadors situats en diferents llocs del món.

Les eines informàtiques bàsiques per construir la WWW són els servidors, programes que proporcionen els diferents documents emmagatzemats en un ordinador i els navegadors, programes que permeten la adquisició i posterior visualització dels diferents documents així com les eines per ‘navegar’ resseguint els diferents enllaços inclosos als documents. El concepte d’hipertext es va ampliar posteriorment per incloure documents no necessàriament textuals, com ara imatges, gravacions de so o imatges en moviment (vídeo) donant lloc a les pàgines web que podem trobar avui en dia a Internet.

El 1993 Mark Anderseen del NCSA (National Center for Supercomputing Applications) va crear el primer navegador gràfic, el Mosaic, que simplificava notablement la navegació pels diferents llocs web. La utilització d’una pantalla amb botons i menus permetia l’accés a la informació de manera molt intuitiva a qualsevol persona sense necessitat de dominar l’ús d’ordinadors. La popularització de la WWW es dóna en aparèixer el navegador Netscape, un succesor de Mosaic creat ara per una empresa privada. La distribució gratuita d’aquest visualitzador (l’empresa basava el seu negoci en l’assesoria per crear pàgines web comercials i en la propaganda inclosa a les seves pàgines web) va acabar de facilitar l’accés al WWW. Posteriorment, en descobrir el gran volum de negoci que podia suposar Internet, grans companyies com Microsoft han creat també els seus propis navegadors com l’Internet Explorer, que han distribuit gratuitament seguint els passos de Netscape.

L’evolució d’Internet en els darrers anys ha estat espectacular. A la taula I es mostra el nombre total d’ordinadors donats d’alta cada any des del 1993 i el nombre d’aquests que responien a un senyal.

Nota: el nombre d’ordinadors que responen a un senyal dóna una estimació molt més fiable del nombre d’ordinadors realment connectats a la xarxa. Una analogia per entendre la diferència entre ambdós nombres és la comparació entre el nombre de cotxes matriculats i els que realment circulen per les carreteres. El primer és sempre major atès que pot haver-hi una quantitat important de vehicles fora d’us que no han estat donats de baixa i que per tant figuren a les estadístiques com a matriculats. La diferència tan gran entre ambdós nombres es deu en part també a que molts ordinadors no estan connectats permanentment a la xarxa, sino que només ho fan esporàdicament, per periodes de temps limitats.

Taula I. Nombre d’ordinadors (en milions d’unitats) connectats a Internet. Dades extretes de la pàgina web de la Internet Society (http://www.isoc.org).

El gener del 2000 la Internet Society, una organització internacional creada al 1992 dedicada a la coordinació global del funcionament d’Internet, ha estimat el nombre d’usuaris d’Internet a tot el món en uns 248.6 milions de persones. D’aquests, més de la meitat (53%) es troben als Estats Units o Canadà, un 26% a Europa i un 17% a Àsia, majoritàriament al Japó.

El nombre de pàgines web que hi ha a la WWW ha crescut també espectacularment. De les 130 pàgines que hi havien al juny de 1993 s’ha passat actualment a un nombre que supera ja els 100 milions de documents. Per buscar quelcom en aquesta quantitat enorme d’informació és absolutament necessari l’ús d’aplicacions específiques, els buscadors, que permeten cercar en bases de dades les pàgines web que contenen informació relacionada amb el tema que es desitja. Amb el temps s’ha capgirat la tendència inicial de la WWW com a sistema de documentació adreçat a la comunitat científica i la majoria d’aquestes pàgines web corresponen a empreses i comerços privats.

---

Pàgina 2 de 39

---

© Pere Alemany i Cahner / Juliol del 2000